De vegades costa trobar la porta d’un cercle tancat i ens conformem a donar tombs i tombs fins que l’esgotament ens tornar a dur al centre , llavors cal tornar a començar.
Un dia trobem la porta i poc a poc l’anem obrint amb els ulls tancats, perquè tenim por de lo desconegut, i allarguem els braços amb les mans ben obertes esperant que ens agafin i ens facin sortir, les cames s’han quedat clavades al terra, el cos paralitzat, la ment en blanc.
De sobte la porta grinyola, es vol tornar a tancar.
Ara, ara és el moment de fer el pas, ara o mai.
La ment reacciona i el cor bategant amb un impuls irrefrenable , t’empeny i surts, i les teves mans són plenes de mans que guien els teus passos, obres els ulls i veus un món que t’espera.